MÚSICA D’UN POBLE

En el següent article tracte l’origen del cant popular valencià, la seua evolució al llarg dels temps i la concepció que té la societat actual sobre aquest gènere. Els coneixements que explique en el text són el fruit de la curiositat d’un músic professional que, al llarg de temps, ha recol·lectat informació de manera amateur pel gust de conéixer les seues arrels musicals amb fonts primàries i secundàries.

El cant popular va lligat al poble, al camp i la gent, que desenvolupa una forma d’expressió musical per expressar els seus sentiments o, simplement, alleugerir les llargues jornades de treball. Antigament, aquesta era una forma de parlar de política, problemes socials, sexe o altres temes que eren adornats baix el sarcasme o la ironia per a no despertar la censura de les autoritats, fet que remarca Pep Gimeno ”Botifarra” en el documental “El cant de les arrels”. Té, per tant, un origen similar al Blues: gent que entenia poc o gens de música, va desenvolupar un llenguatge musical i unes característiques pròpies que, amb el temps, van anar adquirint solidesa.

L’arbre del cant popular valencià té tres branques: els cants a l’aire, el cant d’estil i el cant d’albaes, la diferència entre les quals és la forma de composició i el context històric. La gran particularitat que engloba els gèneres, sota el nom de cant popular valencià, és la interpretació vocal. Al llarg del temps, la música i les cultures han creat altres gèneres populars valencians com són les Malaguenyes, Granadines, Masurques o altres gèneres adoptats baix un procés d’aculturació des de la cultura andalusa. En aquest article parle de les formes originals valencianes amb etiqueta made in Valencia.

Per una banda, trobem els orígens d’aquesta música en els cants de treball o cants a l’aire, que són senzills i lliures quant a l’estructura i el ritme, però complexos pel que fa a la melodia, que és a cappella. És la varietat més arcaica perquè no ha evolucionat de la mateixa manera que altres gèneres a conseqüència de la mecanització del camp. Per exemple, els cants de batre solen tindre dos estrofes de quatre versos, la melodia entona amb el mode de mi (mode antic frigi), i un gran melisma al final de cada vers. És aquest detall, el melisma que va al final de la frase, el que diferencia el flamenc del cant d’estil. El flamenc desenvolupa el melisma al llarg de tota la melodia/frase/vers mentre que el cant d’estil ho fa solament al final (Casares, 2006).

La missió d’aquests cants, en un país que treballava l’agricultura i la ramaderia de forma primitiva fins al segle XX, era crear una espècie de mantra, per fer més afable les llargues jornades de treball. Els treballs com plantar, segar, batre, llaurar, estisorar o espigolar tenien les seues melodies pròpies i la gent li canviava la lletra per fer-la seua.

La incorporació dels instruments de corda i vent dona pas a un altre gènere, el cant d’estil, l’expressió musical de quan la gent no estava treballant. El repertori engloba l’u i dos, l’u i dotze, l’u, l’onze, la riberenca, l’alacantina i altres. Aquestes formes seran les més utilitzades després de la mecanització del camp, mentre que els cants a l’aire seran ubicats en un segon pla.

Per una altra banda, hi ha els cants d’albaes que, a diferència dels cants anomenats anteriorment, són d’origen urbà. Les albaes són l’evolució de les antigues rondes nocturnes o guitarraes. D’aquesta manera, els trets característics que separen les tres branques són prou clares: tracten el ritme, l’espai i el moment en què s’interpreten i l’objectiu que perseguien. Així, hi ha un ritme mètric lliure en el cant d’estil i un ritme fixe en el cant d’albaes. A més, mentre que els cants a l’aire s’interpreten treballant, el cant d’estil s’interpreta en qualsevol lloc i moment festiu, i les albaes són interpretades a la matinada i d’ahí el seu nom: ”albà”, moment de l’eixida del sol (Associació d’estudis del Cant Valencià, 2014). Encara que és un gènere sense variacions, hi ha dos tipus d’interpretar-les: les albaes de l’horta de València i les interpretades a l’interior de Castelló. Finalment, quant a la finalitat, el cant a l’aire i el cant d’estil era música d’entreteniment, però les albaes eren dedicades a gent rellevant per exaltar la seua figura, és a dir, una expressió d’estima ja documentades des del segle XIV. (Casares, 2006)

A l’Estat espanyol existeixen quatre punts geogràfics pel que fa a la música popular: el cant flamenc (sud), la jota (centre), l’asturiana (nord) i la valenciana (est). En un principi, els cants naixen cadascun en la seua terra i són interpretats pels seus paisans. Aquesta manera d’interpretació es manté fins al moment en què arriba la tecnologia, la qual incorpora dos problemes al fet de la transmissió oral. En primer lloc, la ràdio i els cassets obrin un nou món a la societat, qui perd la seua identitat musical i adopta noves formes al seu repertori. I, en segon lloc, la mecanització del camp provoca que les tècniques agrícoles es desenvolupen cada vegada més ràpides i sorolloses. D’aquesta manera, a finals del segle XX, s’impossibilita el desenvolupament de la música popular en el seu context de folklore natural i es margina, fins i tot, duent-lo gairebé a l’extinció.

Podem trobar similitud entre les arrels del cant d’estil amb les altres cultures musicals. Observem com són cants melismàtics sobre un mode a cappella, la diferència està entre les diferents maneres de melismar sobre la nota. Per exemple, el cant flamenc té una melodia més barroca que el cant valencià.

A partir d’aquest moment, la música popular experimenta una muntanya russa, perquè gèneres com el flamenc, gràcies a la seua promoció i fusió dels artistes, desenvolupa un virtuosisme que li dóna fama internacional. Però altres gèneres, com el cant d’estil, són condemnats a ser manifestacions folklòriques que, a poc a poc, van perdent músics. Tot i això, hi ha generacions de cantaors com El xiquet de Bétera, Conxeta la del mercat o El xiquet del Carme que són les encarregades de preservar la transmissió oral en els temps més difícils.

Cap a l’any 2000, la música tradicional arriba molt perjudicada pel trencament de la transmissió oral. Malgrat tot, les rondalles i els grups folklòrics mantenen, com poden, aquesta música, que perd importància fins a l’aparició de la nova música valenciana amb grups com All Tall, Bajoqueta Rock o Obrint Pas, que barregen el rock i la música moderna amb la música popular. Fruit d’aquests primers grups sorgiren molts altres grups com Aspencat, La Gossa Sorda, Odi, o Sva-ters, que continuaren barrejant músiques noves amb la nostra música popular. Associacions que fomentaven el valencià crearen festivals de música en valencià com La Gira de l’escola valenciana, el Feslloch, el Festhivern, etc. I finalment, fundaren els premis de música en valencià, els Premis Ovidi Montllor l’any 2006 premiant i donant suport als millors treballs musicals autòctons. Premi que guanyàrem, els meus companys i jo, sota el nom de Skapats i el treball “Naix” a la millor maqueta del 2012.

En l’actualitat s’han creat escoles de cant d’estil com la de Catarroja o El Puig i, a més, també gaudeixen d’un gran renom artistes com Pep Gimeno ”El Botifarra”, Apa, Xavier de Bétera, Jonatan Penalba, Carles Dénia i Miquel Gil entre altres, que treballen tant la música popular com la fusió d’aquesta amb altres músiques. La musicologia treballa amb el gènere mitjançant estudis que es veuen reflectits en enquestes, llibres, documentals o altres plataformes. És per això que la música popular valenciana, ara per ara, té una vitalitat que fa uns anys es dubtava si aconseguiria.

En conclusió, s’ha aconseguit parar l’oblit de la música popular, crear una base sòlida i reprendre una transmissió que havia quasi desaparegut en els anys huitanta i noranta. Aquest fet ha ocasionat que la joventut no relacione el cant d’estil amb música passada de moda, i els grups de música autòctons han creat un sentiment de protecció entre la societat que ha parat eixa devastació cultural i ha canviat el sentit cap a la promoció musical. La societat actual ha perdut el context original de la música tradicional, baix un procés de folklorisme, ja que la música no s’interpreta dins del seu context original ni té la mateixa funció dins la societat actual, però conserva eixa música i la fusiona creant una nova música, un nou folklore musical.

Per això els moviments culturals de protecció són necessaris: per a mantenir la consciència col·lectiva de poble i conéixer la nostra història sense intermediaris polítics. De vegades, l’evolució té víctimes innocents i nosaltres som els encarregats de salvar-les. 

‘’ Un pueblo que no canta es un pueblo sin raíces ’’ 

Giner de los Rios 

Quico Llopis Ivars

Saxofonista i estudiant de Musicologia